dimecres, 25 de Octubre de 2006
Diàlegs amb el Mestre – Mirant enrere
Mai he sigut partidari de revisar el passat; penso que el present és resultat de tot el viscut, i que n'hi ha prou amb fixar-se en la nostra manera habitual de conducta per adonar-nos del que ens fa agraciats i del que cal evitar i corregir perquè ens duu a la desgràcia.
No obstant això, ara que el periodista Fernando Morais està escodrinyant en la meva vida, he decidit fer un cop d'ull jo també a les meves anotacions d'altra època: les quals vaig prendre, en la seva majoria, entre el 1982 i el 1986, a partir de les meves converses amb J., el meu amic i mestre en la Tradició de RAM. Fa ja molts anys, vaig publicar alguns dels nostres diàlegs en aquesta columna, i encara que van tenir una excel·lent acollida per part dels lectors, no vaig continuar, considerant que amb el publicat ja n’hi havia prou. No obstant això, al rellegir alguns d'aquests quaderns meus coberts de pols (vaig deixar fa temps aquest costum d'escriure notes i diaris) he descobert coses molt especials. En les pròximes quatre columnes transcriuré els passatges que m'han semblat més interessants.
Una tarda, en una cafeteria de Copacabana, després de tota una setmana de perllongades pràctiques espirituals sense cap tipus de resultat, li pregunto:
- Sovint penso que Déu m'ignora, encara que sàpiga que el tinc al meu costat. Per què és tan difícil establir un diàleg amb la Divinitat?
- D'una banda, coneixem la importància de buscar Déu. Per una altra, la vida ens allunya d'Ell, bé perquè ens sentim ignorats per la Divinitat, o bé perquè estem embardissats en el nostre dia a dia. Això genera a més un gran sentiment de culpa: podem arribar a pensar que estem deixant la vida massa de costat per causa de Déu, o creure que, per culpa de la vida, vam renunciar a Déu més del compte. Però això que sembla una alternativa inevitable, no és més que un miratge: Déu està en la vida, i la vida està en Déu. Si aconseguim penetrar en l'harmonia sagrada de la nostra vida diària, ens mantindrem en el bon camí, perquè les nostres tasques quotidianes són també les nostres tasques divines.
- Però, no hi ha algun tipus d'exercici pràctic que pugui realitzar per a arribar a creure que és veritat el que dius?
- Procura tranquil·litzar-te. AL començar el nostre camí espiritual, volem parlar constantment amb Déu, i acabem per no escoltar el que Ell ens ha de dir. Per això tranquil·litzar-se sempre és bo. No resulta fàcil, perquè tenim una tendència natural a voler actuar, i a actuar de la millor manera possible, i pensem que aconseguirem millorar espiritualment si treballem sense parar.
- M'estàs dient que he de mantenir-me passiu i no intentar superar-me?
- Depèn de com entenguis el teu treball. Ens pot semblar que tot el que la vida ens ofereix és repetir demà el que hem fet avui i el que vam fer ahir. Però, si parem esment, ens adonarem que cap dia és igual a un altre. Cada matí amaga una benedicció, un regal només per a aquest dia, que no es pot guardar ni reutilitzar més endavant. Si no aprofitem avui aquest miracle, es perdrà sense remei.
- Però, no hi ha un mètode segur per a aconseguir dialogar amb la Divinitat, com, per exemple, la meditació? O mitjançant l'esforç personal d'intentar millorar cada dia?
- La teva pregunta demostra que ets una persona compromesa amb una idea, i n'hi ha prou amb mantenir sempre present l'essència d'aquesta pregunta perquè tot acabi encaixant de manera natural. Les condicions ideals que busques no existeixen. Certs defectes mai podran eliminar-se. El truc consisteix a saber que, a pesar de tots els teus defectes, existeix una raó perquè estiguis aquí, i tu has d'estar a l'alçada.
»Intenta anar més enllà dels límits als quals estàs acostumat. Sigues, per deu minuts al dia, la persona que sempre has volgut ser. Si el teu problema és la timidesa, pren la iniciativa en la conversa. Si el problema és la culpa, considera't acceptat i comprès. Si et sembla que el món t'ignora, procura conscientment ser el centre de totes les mirades. Passaràs per alguna que altra situació complicada, però al final val la pena.
»Qui, per deu minuts al dia, aconsegueix ser el que va somiar de si mateix, ja està realitzant un gran progrés.
Vaig Decidir provocar-lo citant un text budista que parla sobre les sis dificultats de viure en una casa: dóna treball construir-la, encara més treball dóna pagar-la, cal reparar-la constantment, el govern la pot confiscar, sempre està plena de visites i hostes no desitjats, i serveix d'amagatall per a actes reprovables.
Segons el mateix escrit, existeixen sis avantatges de viure sota un pont: es pot trobar fàcilment, el riu ens ensenya lo passatgera que és la vida, no ens desperta una sensació de cobdícia, no es necessita tancar-la, sempre passa per allí algú nou per a conversar, i no fa falta pagar lloguer.
Vaig Acabar dient que es tractava d'una bonica filosofia però que, almenys en el meu país, quan veiem persones vivint sota els ponts o viaductes, arribem a la clara conclusió que aquest text està equivocat.
J. va respondre:
- És veritat que el pensament és bonic, i també és cert que, en el nostre context, està molt equivocat. No obstant això, tampoc devem alimentar la nostra culpa per això. Ens arribem a sentir culpables per tot el que som, també pel nostre salari. Tot serveix d'excusa per a sentir culpa: les nostres opinions i experiències, els nostres desigs ocults i la nostra manera de parlar, i fins al fet de tenir determinats pares i germans.
»I quin és el resultat? La paralització. Ens fa vergonya fer qualsevol cosa diferent al que els altres esperen. No exposem les nostres idees, tampoc demanem ajuda. Ens justifiquem dient: “Jesús va sofrir, i el sofriment és necessari”.
»No obstant això, encara que Jesús va passar per moltes situacions de sofriment, mai va pretendre romandre ancorat a elles. No s'ha de disculpar la covardia amb arguments d'aquest tipus, o el món sencer es quedarà bloquejat. Per això mateix, si veus a algú sota un viaducte, ves a ajudar-lo, perquè forma part del teu món.
- I què es pot fer per a canviar això?
- Tingues fe. Creu que és possible, i començarà a canviar tota la realitat que t'envolta.
- Ningú pot assumir aquesta tasca en solitari, i veig que la majoria de les persones no té fe suficient.
- De vegades critiquem la falta de fe dels altres. No som capaços d'entendre les circumstàncies en les quals es va perdre aquesta fe, ni intentem alleujar la misèria del nostre germà, quan justament aquesta extrema pobresa genera al seu torn certa rebel·lia contra Déu i incredulitat en el poder diví.
»En el segle XIX, l'humanista Robert Owen recorria l'interior d'Anglaterra parlant de Déu. En aquella època era freqüent recórrer a la mà d'obra infantil en treballs pesats, i Owen es va aturar certa tarda en una mina en la qual un xaval de dotze anys, desnutrit, carregava un pesat sac de carbó.
»- Sóc aquí per a ajudar-te a parlar amb Déu- li va dir Owen.
»- Moltíssimes gràcies, però no conec a aquest senyor. Deu treballar en altra mina- va ser la resposta del noi. Com pretendre que un nen, en aquestes condicions, pogués creure en Déu?
- Retorno la pregunta: Com podria ser això possible?
-A més de fe, has de tenir paciència. Comprèn que no estàs sol al desitjar que la Justícia Celestial es manifesti també en aquesta Terra. A l'Edat Mitjana, les catedrals gòtiques eren construïdes per diverses generacions. Aquest esforç perllongat ajudava als seus participants a organitzar el pensament, a agrair i a somiar. Avui el romanticisme ja no existeix, però el desig de construir roman en molts cors. És qüestió tot just de mantenir-se obert per a acabar trobant-se amb les persones adequades.
No obstant això, ara que el periodista Fernando Morais està escodrinyant en la meva vida, he decidit fer un cop d'ull jo també a les meves anotacions d'altra època: les quals vaig prendre, en la seva majoria, entre el 1982 i el 1986, a partir de les meves converses amb J., el meu amic i mestre en la Tradició de RAM. Fa ja molts anys, vaig publicar alguns dels nostres diàlegs en aquesta columna, i encara que van tenir una excel·lent acollida per part dels lectors, no vaig continuar, considerant que amb el publicat ja n’hi havia prou. No obstant això, al rellegir alguns d'aquests quaderns meus coberts de pols (vaig deixar fa temps aquest costum d'escriure notes i diaris) he descobert coses molt especials. En les pròximes quatre columnes transcriuré els passatges que m'han semblat més interessants.
Una tarda, en una cafeteria de Copacabana, després de tota una setmana de perllongades pràctiques espirituals sense cap tipus de resultat, li pregunto:
- Sovint penso que Déu m'ignora, encara que sàpiga que el tinc al meu costat. Per què és tan difícil establir un diàleg amb la Divinitat?
- D'una banda, coneixem la importància de buscar Déu. Per una altra, la vida ens allunya d'Ell, bé perquè ens sentim ignorats per la Divinitat, o bé perquè estem embardissats en el nostre dia a dia. Això genera a més un gran sentiment de culpa: podem arribar a pensar que estem deixant la vida massa de costat per causa de Déu, o creure que, per culpa de la vida, vam renunciar a Déu més del compte. Però això que sembla una alternativa inevitable, no és més que un miratge: Déu està en la vida, i la vida està en Déu. Si aconseguim penetrar en l'harmonia sagrada de la nostra vida diària, ens mantindrem en el bon camí, perquè les nostres tasques quotidianes són també les nostres tasques divines.
- Però, no hi ha algun tipus d'exercici pràctic que pugui realitzar per a arribar a creure que és veritat el que dius?
- Procura tranquil·litzar-te. AL començar el nostre camí espiritual, volem parlar constantment amb Déu, i acabem per no escoltar el que Ell ens ha de dir. Per això tranquil·litzar-se sempre és bo. No resulta fàcil, perquè tenim una tendència natural a voler actuar, i a actuar de la millor manera possible, i pensem que aconseguirem millorar espiritualment si treballem sense parar.
- M'estàs dient que he de mantenir-me passiu i no intentar superar-me?
- Depèn de com entenguis el teu treball. Ens pot semblar que tot el que la vida ens ofereix és repetir demà el que hem fet avui i el que vam fer ahir. Però, si parem esment, ens adonarem que cap dia és igual a un altre. Cada matí amaga una benedicció, un regal només per a aquest dia, que no es pot guardar ni reutilitzar més endavant. Si no aprofitem avui aquest miracle, es perdrà sense remei.
- Però, no hi ha un mètode segur per a aconseguir dialogar amb la Divinitat, com, per exemple, la meditació? O mitjançant l'esforç personal d'intentar millorar cada dia?
- La teva pregunta demostra que ets una persona compromesa amb una idea, i n'hi ha prou amb mantenir sempre present l'essència d'aquesta pregunta perquè tot acabi encaixant de manera natural. Les condicions ideals que busques no existeixen. Certs defectes mai podran eliminar-se. El truc consisteix a saber que, a pesar de tots els teus defectes, existeix una raó perquè estiguis aquí, i tu has d'estar a l'alçada.
»Intenta anar més enllà dels límits als quals estàs acostumat. Sigues, per deu minuts al dia, la persona que sempre has volgut ser. Si el teu problema és la timidesa, pren la iniciativa en la conversa. Si el problema és la culpa, considera't acceptat i comprès. Si et sembla que el món t'ignora, procura conscientment ser el centre de totes les mirades. Passaràs per alguna que altra situació complicada, però al final val la pena.
»Qui, per deu minuts al dia, aconsegueix ser el que va somiar de si mateix, ja està realitzant un gran progrés.
Vaig Decidir provocar-lo citant un text budista que parla sobre les sis dificultats de viure en una casa: dóna treball construir-la, encara més treball dóna pagar-la, cal reparar-la constantment, el govern la pot confiscar, sempre està plena de visites i hostes no desitjats, i serveix d'amagatall per a actes reprovables.
Segons el mateix escrit, existeixen sis avantatges de viure sota un pont: es pot trobar fàcilment, el riu ens ensenya lo passatgera que és la vida, no ens desperta una sensació de cobdícia, no es necessita tancar-la, sempre passa per allí algú nou per a conversar, i no fa falta pagar lloguer.
Vaig Acabar dient que es tractava d'una bonica filosofia però que, almenys en el meu país, quan veiem persones vivint sota els ponts o viaductes, arribem a la clara conclusió que aquest text està equivocat.
J. va respondre:
- És veritat que el pensament és bonic, i també és cert que, en el nostre context, està molt equivocat. No obstant això, tampoc devem alimentar la nostra culpa per això. Ens arribem a sentir culpables per tot el que som, també pel nostre salari. Tot serveix d'excusa per a sentir culpa: les nostres opinions i experiències, els nostres desigs ocults i la nostra manera de parlar, i fins al fet de tenir determinats pares i germans.
»I quin és el resultat? La paralització. Ens fa vergonya fer qualsevol cosa diferent al que els altres esperen. No exposem les nostres idees, tampoc demanem ajuda. Ens justifiquem dient: “Jesús va sofrir, i el sofriment és necessari”.
»No obstant això, encara que Jesús va passar per moltes situacions de sofriment, mai va pretendre romandre ancorat a elles. No s'ha de disculpar la covardia amb arguments d'aquest tipus, o el món sencer es quedarà bloquejat. Per això mateix, si veus a algú sota un viaducte, ves a ajudar-lo, perquè forma part del teu món.
- I què es pot fer per a canviar això?
- Tingues fe. Creu que és possible, i començarà a canviar tota la realitat que t'envolta.
- Ningú pot assumir aquesta tasca en solitari, i veig que la majoria de les persones no té fe suficient.
- De vegades critiquem la falta de fe dels altres. No som capaços d'entendre les circumstàncies en les quals es va perdre aquesta fe, ni intentem alleujar la misèria del nostre germà, quan justament aquesta extrema pobresa genera al seu torn certa rebel·lia contra Déu i incredulitat en el poder diví.
»En el segle XIX, l'humanista Robert Owen recorria l'interior d'Anglaterra parlant de Déu. En aquella època era freqüent recórrer a la mà d'obra infantil en treballs pesats, i Owen es va aturar certa tarda en una mina en la qual un xaval de dotze anys, desnutrit, carregava un pesat sac de carbó.
»- Sóc aquí per a ajudar-te a parlar amb Déu- li va dir Owen.
»- Moltíssimes gràcies, però no conec a aquest senyor. Deu treballar en altra mina- va ser la resposta del noi. Com pretendre que un nen, en aquestes condicions, pogués creure en Déu?
- Retorno la pregunta: Com podria ser això possible?
-A més de fe, has de tenir paciència. Comprèn que no estàs sol al desitjar que la Justícia Celestial es manifesti també en aquesta Terra. A l'Edat Mitjana, les catedrals gòtiques eren construïdes per diverses generacions. Aquest esforç perllongat ajudava als seus participants a organitzar el pensament, a agrair i a somiar. Avui el romanticisme ja no existeix, però el desig de construir roman en molts cors. És qüestió tot just de mantenir-se obert per a acabar trobant-se amb les persones adequades.
(acaba en la pròxima edició)
